Dia 4

Avui hi ha un Barça – Madrid. La veritat és que a mi tant se me’n dóna si guanya un o altre. Em cansa força escoltar tota l’estona “Messi, Messi, Messi es Dios Meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeesssssssssssssiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii” i el típic “Golgolgolgolgolgol...”. Però a en David li agrada molt el futbol, i el mirem sempre que vol. Em molesta força haver de pagar cada mes per veure els partits, però ell argumenta que només té una afició, i ja que la seva vida és tan trista, sense ofici ni benefici, almenys que de tant en tant es pugui distreure mirant algun “partidillo”. A mi em suposa arreglar les ungles a les veïnes en les poques hores que tinc lliures, però ell està content, i sopem aletes de pollastre a la mostassa amb patates fregides i cervesa fresca.

Quan estudiava Batxillerat les coses no eren tan difícils.

La meva amiga Leo (de Leonor, no de Leocàdia ni Leonarda) sempre ha dit que quan em va conèixer pensava que era una bleda assolellada, i que no hi pintava res al científic. Però sempre explica que quan va veure que treia un 9.75 a l’examen de Física aquell tan difícil que només van aprovar 10 quasi se li van saltar els ulls de les conques. Em faig un fart de riure perquè és una exagerada. 

La mare sempre diu que jo hauria arribat tan lluny...

Tan lluny sí, però és que a mi, la Física, les Matemàtiques, la Química... m’avorrien sobiranament. I Biologia, quan vaig veure que no estudiàvem res d’animalets, va ser una decepció, encara que el “profe” era molt i molt maco. 

Batxillerat és un tràngol.

Però vaig anar a manifestacions pel “No a la Guerra” i vaig començar a fumar. Fèiem “sentades” al gimnàs de l’institut mentre cantàvem “Imagine” de John Lennon. No, no eren els ’60 ni els ’70, eren els 2000 i poc però ens crèiem que canviaríem el món llençant ous a la falsa seu del PP (on hi vivia una pobra dona que sempre ens deia que la seu estava al carrer del darrere...) i ens omplíem la boca de “La policia, tortura i assassina” i ens enfrontàvem als quatre agents que reien per sota al nas, sentint-nos valents i al mateix nivell que quan els nostres pares corrien davant els grisos.

Després comentàvem la jugada mentre fumàvem uns “porrets” i miràvem desafiants a tots els “carques conformistes” que passaven per davant nostre, com si no existíssim. 

Vam existir alguna vegada?

Per a mi, qui va existir de cop, va ser en David. 

Ell no tenia res a veure amb mi. Jo era una “hippy-rastes” i ell un “pelao”. Blanc i negre, dia i nit. Però va ser fulminant. Atracció física instantània i vaig perdre l’oremus. Jo estudiava 1r de Batxillerat i ell repetia 4t d’ESO. Una festa d’institut per la Castanyada. Ell i jo, enmig de la pista. Ell vacil·lant amb els seus col·legues, amb els seus ulls blaus radiants, i el cigarret a la boca. Un amic meu va anar a demanar-li una mica d’herba, es coneixien de tota la visa, de l’institut. Jo estava allà, amb les meves rastes taronges, vermelles, blaves i la meva samarreta amb el símbol de la pau. Em va demanar foc i jo vaig somriure. Em va mirar l’escot i jo vaig enrojolar-me.

Uns cubates més tard, ens estàvem enrotllant al carrer, apartats de tothom però rodejats del bullici de la joventut.

David x Nati. Nati x David. David i Nati. Nati i David. A totes les llibretes, llibres, taules, motxilles, estoigs... I la Física, les Matemàtiques, la Química, la Biologia... van anar desapareixent dins els ulls blaus i el suau pectoral d’en David.

Ara sento com remuga al lavabo. Està restret. Sempre es posa nerviós quan hi ha un Barça-Madrid. O Madrid-Barça, encara no sé com va això. 

Encara té els ulls blaus, però el seu pectoral ja no és suau.

Dia 3

M’agrada el blau. M’agrada el color blau. M’agrada perquè és com el cel, i així penso que les lletres estan volant. La meva mare diu que això del bloc és una bajanada i que el color blau és tan avorrit que ningú ho llegirà mai. La meva mare creu molt en aquestes coses de l’estètica. La meva mare volia que jo hagués anat a la universitat, però jo no volia estudiar cap carrera. Volia ser secretària i anar ben vestida o ser cambrera i preparar cafè.

Sempre em surt molt bé el cafè. Vaja, li surt a la cafetera, però m’agrada molt la seva olor i no sé, sempre he pensat que un lloc que sempre fa olor de cafè ha de ser un bon lloc per treballar.

Depilo aixelles, engonals i cames. I bigotis, i braços i celles. I peus, mans, dits, esquenes. Melics, culs i clatells. Està bé. Cera calenta, cera freda i també làser, però és més car. Tot està bé. Estic contractada per hores, contracte de “servei i obra”. Cotitzo 10 hores setmanals encara que en treballo 35 (depenent de la setmana) i ja està. La meva feina no té més. No cobro festius ni vacances. El meu nòvio sempre diu que la meva feina és un fàstic i que hauria de canviar. Però ell està a l’atur, i s’han de pagar les despeses i el menjar del gat. Fa tants anys que no treballa... Ell busca, però el pobre no troba mai una feina del seu gust. O li paguen poc, o els horaris són fotuts o directament està massa lluny. És desesperençador veure com no hi ha feina. És la crisi, tot és culpa de la crisi, i nosaltres som la generació perduda.

Jo estic bé a la feina. El meu cap és gay i molt simpàtic i de vegades ens tracta com si fos una mare. Ens dóna festa quan ho necessitem, i els divendres ens porta un cafè i una pasteta perquè estiguem ben a gust. Ara estem una mica ajustats, per culpa de la crisi, i hi ha alguna noia que només treballa 4 hores a la setmana. Jo tinc sort i faig totes les hores del món, però de vegades arribo a casa i no tinc ganes de netejar ni de fer el sopar. Però és que el meu nòvio no sap cuinar, només sap encendre el forn, i llavors només podem menjar coses congelades i no sé... Hauríem de perdre els dos uns quilets.

Sembla que m’està enganxant això del bloc. L’escric al migdia, perquè a la nit només tinc ganes d’anar al sofà amb la gata, a menjar xocolata i galetetes salades després de sopar, com diu el meu nòvio. Però només ho faig els diumenges, en realitat. Mentre ell mira el futbol, i com m’avorreixo, em poso a menjar.

M’agrada menjar. I m’agrada escriure. La Mariló diu que sempre he escrit molt bé, i que quan em va conèixer, no es pensava que jo podria fer-ho, perquè diu que semblo una mica bleda. Sempre em ric, perquè deu ser veritat però jo no m’ho noto quan em miro el mirall. La Fedra, que diu que això està passat de moda, ha acabat animant-me i reconeixent que en el meu cas potser no és cap estupidesa que escrigui un bloc. Diu que s’ha enganxat i que hauria d’escriure més sovint! Però no tinc massa temps, la veritat. Ja faig prou!

Avui toca cuinar macarrons. No sé com els faré, li preguntaré què li ve de gust.

Dia 2

Sembla que això del bloc m'ha estimulat. Semblava una tonteria, però ja hi torno a ser aquí, enganxada. La meva amiga Mariló (pobreta, és una mala coincidència) ha vingut aquest matí a fer un cafè i m'ha estat configurant la pàgina. Per mi, tot això és màgia negra.

Ella és de l'opinió que hauria de posar títols i hauria de descriure qui sóc. M'he adonat que en el primer post no vaig posar qui sóc ni a què em dedico, no va ser intencionat, és que no sabia què escriure. I ara no tinc ganes de donar massa detalls de la meva vida. Deixem-ho en que sóc una Maria qualsevol i ja està.

Després vaig estar pensant que potser això ofèn totes les Maries, però no va amb mala intenció. I si alguna Maria llegeix això algun dia, que sàpiga que és un nom que respecto molt i que en cpa cas he volgut semblar impertinent. Simplement, penso que de Maries n'hi ha moltes en aquest món i per tant, em sembla un nom comú que exemplifica la meva idea. Vaja, ja us vaig dir que no sóc escriptora.

Em ric de mi mateixa, m'estic dirigint a un públic, com si hi hagués algú llegint aquesta merda. El meu nòvio s'acosta a l'ordinador, però no li deixo llegir, ja que em fa vergona què pugui pensar de mi. Clar que a ell també li fa vergona certes coses que pugui pensar d'ell, com que la té massa petita pel meu gust, o que comença a quedar-se calb i això em té amoïnada. I ell deu pensar de mi que em passo el dia asseguda al sofà mirant la Tele i menjant xocolata o galetetes salades. Per tant, potser no m'hauria de fer vergonya que llegís això, perquè la meva cel·lulitis és pitjor. No ho sé. Potser algun dia. Clar que hauria d'esborrar això que he escrit d'ell, i la meva amiga Samantha m'ha recomanat que posi les paraules tal i com ragen. Així que crec que potser no, no crec que l'hi deixi veure.

Bé, potser que deixi d'escriure. És gairebé l'hora de dinar, i ell vol que faci pollastre a la cervesa, que li agrada molt. No tinc massa temps, perquè a les 3 he de tornar a treballar, però sinó s'enfada una mica i em sap greu, que ja en té prou a la seva vida com perquè a sobre jo em converteixi en una altra decepció.

Dia 1

Les meves amigues m'han insistit perquè escrigui un bloc. "T'anirà bé", diuen. "És terapèutic", insisteixen. "Això ja comença a estar passat de moda", trenca de sobte una. No ho sé, a mi sempre m'ha semblat absurd escriure qualsevol cosa que no hagi de ser llegida. No entenc l'objectiu de deixar els meus pensaments escrits si mai han de ser publicats. Em fa mandra escriure, d'altra banda. Ho trobo tot plegat absurd.

Però avui, després de posar una rentadora, el rentaplats, d'estendre la roba, de netejar la cuina, de donar menjat a la gata, de fer el lavabo, de treure la pols i escombrar i fregar el pis, m'he posat davant l'ordinador a xafardejar les ofertes que rebo per correu electrònic (respiro) i he decidit començar aquesta absurditat de bloc.

No sóc escriptora, ni mai he pretès ser-ho. Escric en català perquè és la meva llengua materna. Tinc quasi 30 anys però de vegades em sento com si en tingués 55 i de vegades com si en tingués 18. No he fet res important a la meva vida. No estic casada però tinc parella, no tinc fills però sí una gateta. Ara mateix no tinc una feina que em motivi a continuar cap endavant. El meu pis és assolellat i càlid, però vell i atrotinat.

No sóc cap Antígona.

No ho sóc, perquè no lluito i no em rebel·lo contra el poder establert. Tampoc tinc dos germans que es matessin mútuament a la batalla contra Tebes. Ni el meu pare era Èdip. Al cap i a la fi, no sóc una lluitadora nata, ni sóc ningú especial.

Sóc una Maria qualsevol.