Dia 3

M’agrada el blau. M’agrada el color blau. M’agrada perquè és com el cel, i així penso que les lletres estan volant. La meva mare diu que això del bloc és una bajanada i que el color blau és tan avorrit que ningú ho llegirà mai. La meva mare creu molt en aquestes coses de l’estètica. La meva mare volia que jo hagués anat a la universitat, però jo no volia estudiar cap carrera. Volia ser secretària i anar ben vestida o ser cambrera i preparar cafè.

Sempre em surt molt bé el cafè. Vaja, li surt a la cafetera, però m’agrada molt la seva olor i no sé, sempre he pensat que un lloc que sempre fa olor de cafè ha de ser un bon lloc per treballar.

Depilo aixelles, engonals i cames. I bigotis, i braços i celles. I peus, mans, dits, esquenes. Melics, culs i clatells. Està bé. Cera calenta, cera freda i també làser, però és més car. Tot està bé. Estic contractada per hores, contracte de “servei i obra”. Cotitzo 10 hores setmanals encara que en treballo 35 (depenent de la setmana) i ja està. La meva feina no té més. No cobro festius ni vacances. El meu nòvio sempre diu que la meva feina és un fàstic i que hauria de canviar. Però ell està a l’atur, i s’han de pagar les despeses i el menjar del gat. Fa tants anys que no treballa... Ell busca, però el pobre no troba mai una feina del seu gust. O li paguen poc, o els horaris són fotuts o directament està massa lluny. És desesperençador veure com no hi ha feina. És la crisi, tot és culpa de la crisi, i nosaltres som la generació perduda.

Jo estic bé a la feina. El meu cap és gay i molt simpàtic i de vegades ens tracta com si fos una mare. Ens dóna festa quan ho necessitem, i els divendres ens porta un cafè i una pasteta perquè estiguem ben a gust. Ara estem una mica ajustats, per culpa de la crisi, i hi ha alguna noia que només treballa 4 hores a la setmana. Jo tinc sort i faig totes les hores del món, però de vegades arribo a casa i no tinc ganes de netejar ni de fer el sopar. Però és que el meu nòvio no sap cuinar, només sap encendre el forn, i llavors només podem menjar coses congelades i no sé... Hauríem de perdre els dos uns quilets.

Sembla que m’està enganxant això del bloc. L’escric al migdia, perquè a la nit només tinc ganes d’anar al sofà amb la gata, a menjar xocolata i galetetes salades després de sopar, com diu el meu nòvio. Però només ho faig els diumenges, en realitat. Mentre ell mira el futbol, i com m’avorreixo, em poso a menjar.

M’agrada menjar. I m’agrada escriure. La Mariló diu que sempre he escrit molt bé, i que quan em va conèixer, no es pensava que jo podria fer-ho, perquè diu que semblo una mica bleda. Sempre em ric, perquè deu ser veritat però jo no m’ho noto quan em miro el mirall. La Fedra, que diu que això està passat de moda, ha acabat animant-me i reconeixent que en el meu cas potser no és cap estupidesa que escrigui un bloc. Diu que s’ha enganxat i que hauria d’escriure més sovint! Però no tinc massa temps, la veritat. Ja faig prou!

Avui toca cuinar macarrons. No sé com els faré, li preguntaré què li ve de gust.