Dia 4

Avui hi ha un Barça – Madrid. La veritat és que a mi tant se me’n dóna si guanya un o altre. Em cansa força escoltar tota l’estona “Messi, Messi, Messi es Dios Meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeesssssssssssssiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii” i el típic “Golgolgolgolgolgol...”. Però a en David li agrada molt el futbol, i el mirem sempre que vol. Em molesta força haver de pagar cada mes per veure els partits, però ell argumenta que només té una afició, i ja que la seva vida és tan trista, sense ofici ni benefici, almenys que de tant en tant es pugui distreure mirant algun “partidillo”. A mi em suposa arreglar les ungles a les veïnes en les poques hores que tinc lliures, però ell està content, i sopem aletes de pollastre a la mostassa amb patates fregides i cervesa fresca.

Quan estudiava Batxillerat les coses no eren tan difícils.

La meva amiga Leo (de Leonor, no de Leocàdia ni Leonarda) sempre ha dit que quan em va conèixer pensava que era una bleda assolellada, i que no hi pintava res al científic. Però sempre explica que quan va veure que treia un 9.75 a l’examen de Física aquell tan difícil que només van aprovar 10 quasi se li van saltar els ulls de les conques. Em faig un fart de riure perquè és una exagerada. 

La mare sempre diu que jo hauria arribat tan lluny...

Tan lluny sí, però és que a mi, la Física, les Matemàtiques, la Química... m’avorrien sobiranament. I Biologia, quan vaig veure que no estudiàvem res d’animalets, va ser una decepció, encara que el “profe” era molt i molt maco. 

Batxillerat és un tràngol.

Però vaig anar a manifestacions pel “No a la Guerra” i vaig començar a fumar. Fèiem “sentades” al gimnàs de l’institut mentre cantàvem “Imagine” de John Lennon. No, no eren els ’60 ni els ’70, eren els 2000 i poc però ens crèiem que canviaríem el món llençant ous a la falsa seu del PP (on hi vivia una pobra dona que sempre ens deia que la seu estava al carrer del darrere...) i ens omplíem la boca de “La policia, tortura i assassina” i ens enfrontàvem als quatre agents que reien per sota al nas, sentint-nos valents i al mateix nivell que quan els nostres pares corrien davant els grisos.

Després comentàvem la jugada mentre fumàvem uns “porrets” i miràvem desafiants a tots els “carques conformistes” que passaven per davant nostre, com si no existíssim. 

Vam existir alguna vegada?

Per a mi, qui va existir de cop, va ser en David. 

Ell no tenia res a veure amb mi. Jo era una “hippy-rastes” i ell un “pelao”. Blanc i negre, dia i nit. Però va ser fulminant. Atracció física instantània i vaig perdre l’oremus. Jo estudiava 1r de Batxillerat i ell repetia 4t d’ESO. Una festa d’institut per la Castanyada. Ell i jo, enmig de la pista. Ell vacil·lant amb els seus col·legues, amb els seus ulls blaus radiants, i el cigarret a la boca. Un amic meu va anar a demanar-li una mica d’herba, es coneixien de tota la visa, de l’institut. Jo estava allà, amb les meves rastes taronges, vermelles, blaves i la meva samarreta amb el símbol de la pau. Em va demanar foc i jo vaig somriure. Em va mirar l’escot i jo vaig enrojolar-me.

Uns cubates més tard, ens estàvem enrotllant al carrer, apartats de tothom però rodejats del bullici de la joventut.

David x Nati. Nati x David. David i Nati. Nati i David. A totes les llibretes, llibres, taules, motxilles, estoigs... I la Física, les Matemàtiques, la Química, la Biologia... van anar desapareixent dins els ulls blaus i el suau pectoral d’en David.

Ara sento com remuga al lavabo. Està restret. Sempre es posa nerviós quan hi ha un Barça-Madrid. O Madrid-Barça, encara no sé com va això. 

Encara té els ulls blaus, però el seu pectoral ja no és suau.