Dia 1

Les meves amigues m'han insistit perquè escrigui un bloc. "T'anirà bé", diuen. "És terapèutic", insisteixen. "Això ja comença a estar passat de moda", trenca de sobte una. No ho sé, a mi sempre m'ha semblat absurd escriure qualsevol cosa que no hagi de ser llegida. No entenc l'objectiu de deixar els meus pensaments escrits si mai han de ser publicats. Em fa mandra escriure, d'altra banda. Ho trobo tot plegat absurd.

Però avui, després de posar una rentadora, el rentaplats, d'estendre la roba, de netejar la cuina, de donar menjat a la gata, de fer el lavabo, de treure la pols i escombrar i fregar el pis, m'he posat davant l'ordinador a xafardejar les ofertes que rebo per correu electrònic (respiro) i he decidit començar aquesta absurditat de bloc.

No sóc escriptora, ni mai he pretès ser-ho. Escric en català perquè és la meva llengua materna. Tinc quasi 30 anys però de vegades em sento com si en tingués 55 i de vegades com si en tingués 18. No he fet res important a la meva vida. No estic casada però tinc parella, no tinc fills però sí una gateta. Ara mateix no tinc una feina que em motivi a continuar cap endavant. El meu pis és assolellat i càlid, però vell i atrotinat.

No sóc cap Antígona.

No ho sóc, perquè no lluito i no em rebel·lo contra el poder establert. Tampoc tinc dos germans que es matessin mútuament a la batalla contra Tebes. Ni el meu pare era Èdip. Al cap i a la fi, no sóc una lluitadora nata, ni sóc ningú especial.

Sóc una Maria qualsevol.